Plasmar inquietuds, ansies, pensaments damunt del paper, és a vegades una necessitat. Aturar-nos per veure on som val la pena.
Tots els éssers som imperfectes com la mateixa natura, som incomplerts i així ens hauríem d'acceptar però no hauríem de perdre de vista el que podem corregir, no per agradar més als altres sinó per estar més bé amb nosaltres mateixos.
Fem coses que no sabem perquè les fem, per educació, rutina…. tan se val, ens acostumem a fer les coses sempre de la mateixa manera i si ens demanessin el perquè no sabríem què respondre.
Tots els éssers som imperfectes com la mateixa natura, som incomplerts i així ens hauríem d'acceptar però no hauríem de perdre de vista el que podem corregir, no per agradar més als altres sinó per estar més bé amb nosaltres mateixos.
Fem coses que no sabem perquè les fem, per educació, rutina…. tan se val, ens acostumem a fer les coses sempre de la mateixa manera i si ens demanessin el perquè no sabríem què respondre.
La primera vegada que vaig prendre consciencia de l'afecció sense saber-ne la paraula ni el seu significat ve ser quan tenia 17 anys, aleshores donava tombs per aquí i per allà. Quan tornava a casa desfeia la motxilla i em trobava amb el munt d'adresses que havia anat acumulant durant el viatge. En aquella època aprofitàvem les ofertes “Infer-rail” per voltar per Europa durant tres mesos per 4.000 de les antigues pessetes. Havia conegut gent arreu amb qui compartirem bons moments, moments especials, moments accidentats i de gana i son i ens havíem compromès a mantenir el contacte. En aquells temps l'e.mail i el mòbil feien barretines. Després de l'entusiasme inicial, la correspondència moria a la segona o tercera carta, pel pes de les obligacions de cadascú o la meva carta restava temps i temps sense resposta o la carta d'aquell nou amic o amiga acumulava pols mestres em prometia a mi mateixa que la contestaria quan trobes el moment. Quan això passava ja havia passat un mes o dos o més i llavors per la mala consciencia agafava el bolígraf i escribía una carta amb el mateix començament típic de – Estimat/da…. primerament perdona'm per no haver´te escrit abans…..
Hi va haver amistats epistolars d'anys de continues disculpes, dons no era fàcil mantenir correspondència amb tanta gent mentrestant estudiava i treballava a l'hora. Al cap d'un temps em vaig donar compta que era víctima de bons moments. No en tenia prou d'haver viscut amb algú uns dies bons, uns bons moments, una vetllada agradable que volia conservar-ne el vincle com si aixó fos garantia de que es podria tornar a repetir. Fins que un dia vaig decidir no agafar-m'ho com una obligació, simplement escribía quan sentia la necessitat de fer-ho. Segurament la majoria dels meus interlocutors m'ho varen agrair d'alguna manera, els había deslliurat d'aquella feina engorrosa.
L'afecció o apego com es diu en castellà , ve de la necessitat humana de trovar recolçaments en un mon sempre canviant, ple d'inseguretats. Això fa que ens aferrem a persones i a coses a vegades d'una manera malaltissa. N'hi ha que guarden pilots de records i objectes que no necessiten, que no gosen llençar perquè els atorga algun tipus de significat; com si perdre aquests referents pogués esborrar un bocí de la pròpia experiència. Hi ha una gran confusió entre el tenir i el ser. Altres conserven amb una feinada de de Déu relacions personals en mal estat; amistats amb les que ja no hi tenen rés en comú, fins i tot parelles que no funcionen però que es mantenen per por a afrontar-se de sobte a la pròpia llibertat.
La vida no és una roca solida sino un magma en costant transformació on l'única cosa definitiva és la mort.
Siddharta va explorar en profunditat les afeccions i el perquè som una font de patiment. Quan ens aferrem a alguna cosa o a algú o fem amb l'il-lusió que és permanent, estem negant que tot el que existeix, també les emocions… tenen un final, que la vida i les coses son efímeres i canviants. Al cercar seguretat en allò que és incert per naturalesa vivim una decepció constant. Això no vol dir que haguem de renunciar a l'amor, sino a aprendre a estimar les persones i les coses per el què son en cada moment i lloc. No podem pretendre que una mare visqui sempre, però si la tenim al costat podem disfrutar de la seva companyía aquí i ara perquè demà és incert i l'única cosa que tenim és el present.
La desafecció consisteix a renunciar a seguretats futures per abraçar el present. Caminant per un mon lliure d'afeccions pot connectar-se a tot el que l'envolta, perquè no exclou certes coses i persones per aferrar-se desesperadament a d'altres.
A part de persones i coses també ens aferrem a les opinions. Hi ha qui viu enganxat a maneres de pensar rígides que fan que topi constantment amb el seu entorn. De fet tenir una opinió massa definida del que hauria de ser cada cosa de la nostra vida, feina, amistat, amor….. és adobar el terreny dels conflictes perquè els altres també s'aproparan a nosaltres amb els seus propis perjudicis. Contra aquesta dinàmica tan poc fèrtil, la desafecció ens permet una visió panoràmica sobre la vida i les persones. Lliure de la distorsió de les opinions, qui no s'aferra a cap idea pre-establerta pot assolir un coneixement ampli de la realitat, precisament perquè no es deu a cap dogma, assoleix més influencia al seu entorn.
A part de persones i coses també ens aferrem a les opinions. Hi ha qui viu enganxat a maneres de pensar rígides que fan que topi constantment amb el seu entorn. De fet tenir una opinió massa definida del que hauria de ser cada cosa de la nostra vida, feina, amistat, amor….. és adobar el terreny dels conflictes perquè els altres també s'aproparan a nosaltres amb els seus propis perjudicis. Contra aquesta dinàmica tan poc fèrtil, la desafecció ens permet una visió panoràmica sobre la vida i les persones. Lliure de la distorsió de les opinions, qui no s'aferra a cap idea pre-establerta pot assolir un coneixement ampli de la realitat, precisament perquè no es deu a cap dogma, assoleix més influencia al seu entorn.
De totes maneres algunes afeccions les trobo necessàries perquè una persona ha de tenir uns referents, sense una ètica personal, sense un cercle de persones en les que es pugui sentir arropada es pot perdre, si no és pas que per naturalesa sigui Buda.
El més important és que puguem discernir a què o no val la pena aferrar-se i permetre que flueixi lliurament tota la resta.
El més important és que puguem discernir a què o no val la pena aferrar-se i permetre que flueixi lliurament tota la resta.
Montse Boixeda / setembte 2.011
