viernes, 16 de septiembre de 2011

Una manera de ser



Plasmar inquietuds, ansies, pensaments damunt del paper, és a vegades una necessitat. Aturar-nos per veure on som val la pena.

Tots els éssers som imperfectes com la mateixa natura, som incomplerts i així ens hauríem d'acceptar però no hauríem de perdre de vista el que podem corregir, no per agradar més als altres sinó per estar més bé amb nosaltres mateixos.


Fem coses que no sabem perquè les fem, per educació, rutina…. tan se val, ens acostumem a fer les coses sempre de la mateixa manera i si ens demanessin el perquè no sabríem què respondre.
La primera vegada que vaig prendre consciencia de l'afecció sense saber-ne la paraula ni el seu significat ve ser quan tenia 17 anys, aleshores donava tombs per aquí i per allà. Quan tornava a casa desfeia la motxilla i em trobava amb el munt d'adresses que havia anat acumulant durant el viatge. En aquella època aprofitàvem les ofertes “Infer-rail” per voltar per Europa durant tres mesos per 4.000 de les antigues pessetes. Havia conegut gent arreu amb qui  compartirem bons moments, moments especials, moments accidentats i de gana i son i ens havíem compromès a mantenir el contacte. En aquells temps l'e.mail i el mòbil feien barretines. Després de l'entusiasme inicial, la correspondència moria a la segona o tercera carta, pel pes de les obligacions de cadascú o la meva carta restava temps i temps sense resposta o la carta d'aquell nou amic o amiga acumulava pols mestres em prometia a mi mateixa que la contestaria quan trobes el moment. Quan això passava ja havia passat un mes o dos o més i llavors per la mala consciencia agafava el bolígraf i escribía una carta amb el mateix començament típic de – Estimat/da…. primerament perdona'm per no haver´te escrit abans…..
                                                                                                                     
Hi va haver amistats epistolars d'anys de continues disculpes, dons no era fàcil mantenir correspondència amb tanta gent mentrestant estudiava i treballava a l'hora. Al cap d'un temps em vaig donar compta que era víctima de bons moments.  No en tenia prou d'haver viscut  amb algú uns dies bons, uns bons moments, una vetllada agradable que volia conservar-ne el vincle com si aixó fos garantia de que es podria tornar a repetir. Fins que un dia vaig decidir no agafar-m'ho com una obligació, simplement escribía quan sentia la necessitat de fer-ho. Segurament la majoria dels meus interlocutors m'ho varen agrair d'alguna manera, els había deslliurat  d'aquella feina engorrosa.
L'afecció o apego com es diu en castellà , ve de la necessitat humana de trovar recolçaments en un mon sempre canviant, ple d'inseguretats. Això fa que ens aferrem a persones i a coses  a vegades d'una manera malaltissa. N'hi ha que guarden pilots de records i objectes que no necessiten, que no gosen llençar perquè els atorga algun tipus de significat; com si perdre aquests referents pogués esborrar un bocí de la pròpia experiència. Hi ha una gran confusió entre el tenir i el ser. Altres conserven amb una feinada de de Déu relacions personals en mal estat; amistats amb les que ja no hi tenen rés en comú, fins i tot parelles que no funcionen però que es mantenen per por a afrontar-se de sobte a la pròpia llibertat.
La vida no és una roca solida sino un magma en costant transformació on l'única cosa definitiva és la mort.
Siddharta va explorar en profunditat les afeccions i el perquè som una font de patiment. Quan ens aferrem a alguna cosa o a algú o fem amb l'il-lusió que és permanent, estem negant que tot el que existeix, també les emocions… tenen un final, que la vida i les coses son efímeres i canviants. Al cercar seguretat en allò que és incert per naturalesa vivim una decepció constant. Això no vol dir que haguem de renunciar a l'amor, sino a aprendre a estimar les persones i les coses per el què son en cada moment i lloc. No podem pretendre que una mare visqui sempre, però si la tenim al costat podem disfrutar de la seva companyía aquí i ara perquè demà és incert i l'única cosa que tenim és el present.
La desafecció consisteix a renunciar a seguretats futures per abraçar el present. Caminant per un mon lliure d'afeccions pot connectar-se a tot el que l'envolta, perquè no exclou certes coses i persones per aferrar-se desesperadament a d'altres.

A part de persones i coses també ens aferrem a les opinions. Hi ha qui viu enganxat a maneres de pensar rígides que fan que topi constantment amb el seu entorn. De fet tenir una opinió massa definida del que hauria de ser cada cosa de la nostra vida, feina, amistat, amor….. és adobar el terreny dels conflictes perquè els altres també s'aproparan a nosaltres amb els seus propis perjudicis. Contra aquesta dinàmica tan poc fèrtil, la desafecció ens permet una visió panoràmica sobre la vida i les persones. Lliure de la distorsió de les opinions, qui no s'aferra a cap idea pre-establerta  pot assolir un coneixement ampli de la realitat, precisament perquè no es deu a cap dogma, assoleix més influencia al seu entorn.

De totes maneres algunes afeccions les trobo necessàries perquè una persona ha de tenir uns referents, sense una ètica personal, sense un cercle de persones en les que es pugui sentir arropada es pot perdre, si no és pas que per naturalesa sigui Buda.

El més important és que puguem discernir a què o no val la pena aferrar-se  i permetre que flueixi lliurament tota la resta.
Montse Boixeda / setembte 2.011

lunes, 13 de junio de 2011

Fideu d´arròs

Ingredients per 5/6 persones:
1 paquet de fideu d`arròs de 250 grms.
1 pastanaga.
100 grms. de gamba petita pelada.
100 grms. de brots de soja.
100 grms de bolets ( en aquest cas rosinyols).
3 alls tendres.
2 cebes mitjanes.
2 pexugues de pollastre.
1 ou.
sal, curry, oli d´oliva suau, caiena, salsa de soja

Procediment:
Wok o paella amb dues cullerades d´oli (he fet servir el wok)
tallar tots el ingredients excepte els brots de soja i les gambes a dauets petits
quan l´oli sigui tebi tirar per ordre:
pastanaga al cap de 1 min. brots de soja  al cap de 1,5 min. ceba, al cap de  3 min. bolets i alls tendres, al cap de 2 min.gambes, al cap de 3 min. pollastre amanit amb curry. Es deixa 5 minuts més tot junt i anar remanat i s´afegeix la sal (no gaire) i un raig de salsa de soja, es deixa dos minuts més retirar el preparat en un recipient.

A part haurem fet el fideu d´arròs de la següent manera:
Es posa aigüa a bullir uns 3 litres amb sal. quan l´aigüa bulli retirar del foc i esperar que deixi de bullir, tirar el fideu d´arròs i remoure suaument, tapar durant 4 min. seguidament esccorre´l i esclarir amb aigüa ben freda . Quan hagi deixat anar tota l´aigüa en el mateix wok o paella qu´haurem fet servir pel preparat anterior i  amb una cullarada d´oli d´oliva suau passar-lo sense deixar de remanar uns 3 min. vigilant que no s´enganxi, seguidament afegir.hi el preparat qu´haurem retirat en un recipient i anar remanant tots el ingredients sense deixar de remanar uns 2 o 3 min. més. Retirar del foc. En una paella fer una truita i tallar-la a dauets afegir pel damunt i servir.
´Nosaltres el menjem com plat únic pel valor nutricional (energía, proteines, carbohidrats, vitamines...)
En poden menjar els celíacs.
Bon Profit !!

Montse 13.06.2011

viernes, 22 de abril de 2011

Després d´un temps

Després d´un temps,
hom aprèn la diferència subtil
entre agafar una mà i encadenar una ànima,
i hom aprèn que l´amor no significa allitar-se
i que una companyía no significa seguretat;
hom comença a aprendre
que els petons no són contractes i els regals no són promeses
i hom comença a acceptar les seves derrotes amb el cap ben alt i els ulls oberts,
i a aprendre a construir tots els camins avui,
perquè el terreny de demà és massa insegur per fer plans...
els futurs tenen una manera de caure a la meitat.
I després d´un temps, hom aprèn que si és massa,
fins i tot l´escalforeta del sol, crema.
De manera que hom planta el seu jardí
i decora la seva ànima, en lloc d´esperar que algú li porti flors.
I hom aprèn que realment pot suportar-ho,
que hom és realment fort,
que hom realment val,
i hom aprèn i aprèn...
i amb cada adéu, hom aprèn.

Anònim

Garrafa

Garrafa restaurada. Combino el craquelat i  la pasta de ferro amb petites incrustacions en aquest cas de pedretes i petxines.

miércoles, 20 de abril de 2011

Les emocions

Adrenalina, dopamina, endorfines, tiroxina, cortisol…… substàncies químiques que son com drogues i actúen en el nostre sistema fisiològic, transformant-lo i fent que ens comportem d´una manera o altra. El nostre cos te tendencia a acostumar-se a aquestes drogues internes.
Som adictius a una sèrie d´emocions produides per la química i les reaccions que poguem tenir depenen dels grau da cada substància. No és extrany que veiguem, sentim, reaccionem i actuem de maneres diverses davant d´una mateixa situació.
Per aquest motiu i no per d´altres tòpics s´han etiquetat o etiquetem diariament i absurdament a moltes persones.
Hauríem d´aprendre a observar-nos  des del vessant emocional, veure quines son les nostres adiccions a quina mena d´emocions soma dictes. Les adiccions per si soles no son dolentes només cal  conèixe-les i intentar controlar-les. El perill consisteix en el fet que ens afeccionem més a les que en fan més mal i ens perjudiquen com la ràbia o ira, enveja, la tendencia al plany o el pobre de mi que habitualment i inocenment i amb facilitat recurrem sense adonarnos-en .
Ens ho hem de treballar o currar com es diu ara.

Montse Boixeda

domingo, 3 de abril de 2011

Osho

Més enllà del llenguatge.
Osho deia "Tot el que és gran va més enllà del llenguatge.
Donç si quan hi ha tant a dir, sempre resulta difícil dir-ho per no dir impossible.
Que l´altra persona rebi el missatge exacte tal  com el sents i li vols fer arribar. L´essència s´evapora al mateix instant que les paraules surten

 Com es pot explicar exactament un pensament, una emoció, un sentiment?, una olor, un color, un perquè d´una esgarrifança?

En un dels seus llibres Dia a dia, profunditza i ve a dir que les paraules son utilitàries, mundanes i comencen a quedar-se curtes a mesura que´anem més enllà de la vida corrent.

En arribar en aquest punt és potser quan ens adonem que la vida és plena de gran Bellesa, de gran Amor i les paraules la majoría de les vegades sobren?

domingo, 20 de marzo de 2011

Marea

Hi ha una marea que no s´acaba.
Que no te edat, ni arrel, ni temps, ni distància.
Hi ha una marea que arriba de les profunditats sense haver tingut llavor.
Una marea que crida, es mou i passa.
Sense adonar-nos que som veus, òssos, carn. Solsament energía.
Som petites espurnes amoroses vagant en un temps, espai.
A vegades ens sentim inmortals en la mateixa lluita, en la rutina, en les alegríes i en les tristeses i
anem buscant respostes fins que s´ens torna a escapar.

lunes, 14 de marzo de 2011

crema de St. Josep



Ingredients: (per 6 persones)

· 1l de llet
· 8 rovells d’ou
· 200g de sucre
· 40g de maizena
· 1 branca de canyella
· Pell d’una llimona

Preparació:

Dissoldre la maizena en un rajolí de llet freda.
En un cassó al foc,  posar la resta de la llet amb el sucre la canyella i la pell de llimona. Quan arrenqui el bull, treure del foc i deixar refredar una mica.
A part, barrejar els rovells amb la maizena. Afegir la llet ja temperada, barrejar i colar. Tornar a posar la crema al foc, remenant sense parar. A la que arrenqui a bullir, treure del foc i abocar sobre la plata de servir o directament en plats o cassoletes individuals.  Deixar refredar i reservar a la nevera.
Al moment de servir, espolsar sucre per sobre i cremar  amb un cremador.

BON PROFIT

viernes, 4 de marzo de 2011

EMPREMPTES

Deixarem la nostra empremta al bosc damunt d´una alfombra de bolets o en la sorra d´una platja i s´anirà borrant poc a poc i  resonarà feblement el que un dia va ser un fort cant a l´amor, al somni, a l´esperança que no va tenir temps a completar.se però que gaudírem en porcions de petits somnis i quedarán en el silenci de l´ alé perdut en un temps que va ser només nostre.

miércoles, 2 de marzo de 2011

REFLEXIÓN (80Km/h.? 100Km/h.? 120Km/h.?)



Como ex profesional en el ramo del automóvil, me pongo las manos a la cabeza cada vez que hay un debate en torno a la velocidad adecuada de los coches por motivos de contaminación, que no de seguridad vial.
Si partimos de la base de que la mayoría de los automóviles actuales consta de 5 marchas y por lo general casi todos alcanzan los 200km/h, resulta que a una velocidad constante de 80, o vas en 4ª y muy revolucionado quemando así más gasolina o gas óil, o bien en 5ª a muy baja revolución y con el combustible a medio quemar desprendiendo así partículas contaminantes muy nocivas.  Eso quiere decir más consumo y más contaminación, o sea, al revés de lo que nos están inculcando.
Ya lo dijo en su día el RACC, pero los políticos no les hicieron ningún caso. ¿Qué ha sucedido? Que se ha disminuido un contaminante para aumentar otro que aun es peor para nuestra salud, incluso peor que el ahora proscrito tabaco.
Ahora algunos partidos políticos se han dado cuenta de eso y lo esgrimen como arma propagandística diciéndonos que lo van a volver a cambiar, pero el gobierno central no quiere reconocer su error, por lo cual de los 80 se pasó en días a los 120 y ahora ni los unos ni los otros. A 100 y todos contentos y enriqueciendo al fabricante de señalizaciones de tráfico.
Habría que reflexionar un poco y mirar más hacia Europa. En Alemania no hay límites de velocidad y hasta el momento, los niveles de contaminación de sus ciudades están muy por debajo de Barcelona y Madrid.
Una de dos. O los que dictan las leyes no tienen ni idea de lo que hacen, o por el contrario su intención es que debatamos y nos olvidemos de temas mucho más importantes.

PEP TREMPAT


lunes, 21 de febrero de 2011

PENSAMENT

Marilyn

Repòs


Primer deixeu-me gaudir dels estels,
aquesta nit vull reposar d´aquests temuts èssers invisibles que habiten aquest indret.
Depredadors insaciables.
Després m´engalanaré i em posaré aquell vestit per les grans ocasions per trobar-me amb Venus devant la gran columna al Temple del Sol, allà sota les arcades ens donarem la mà i caminarem per la llarga catifa vermella. Rostres difuminats de dits allargassats, uns de tacte suau i perfumats, altres vast i repugnant, s´aplegarán a ambdòs costats”…

És el somni que es repeteix una i altra vegada, és el ritual dels Zenits.
Altres esperen eternament el seu torn convertint-se amb els guardians de les tenebres.

No cal preguntar-se què hi ha al final de la catifa vermella, perquè m´adormiré i tornaré despertar abans d´esbrinar-ho i així una i altra vegada, però com que Venus m´acompanya, ja en tinc prou, tan se val què hi ha al final”.

Montse
02/2011