Hi ha una marea que no s´acaba.
Que no te edat, ni arrel, ni temps, ni distància.
Hi ha una marea que arriba de les profunditats sense haver tingut llavor.
Una marea que crida, es mou i passa.
Sense adonar-nos que som veus, òssos, carn. Solsament energía.
Som petites espurnes amoroses vagant en un temps, espai.
A vegades ens sentim inmortals en la mateixa lluita, en la rutina, en les alegríes i en les tristeses i
anem buscant respostes fins que s´ens torna a escapar.

Som víctimes d'unes circunstàncies al.lienes als nostres desitjos, però la marea puja i baixa.
ResponderEliminarCom diem els catalans, tornarem a lluitar, tornarem a patir i tornarem a vèncer.
Bonic escrit Montse, amb moltes veritats.Hem de saber passar pel temps de la millor manera possible.Com deia Miquel martí i Pol en el seu poema "Ara mateix" que em vaig apendre de memòria de joveneta
ResponderEliminar"Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible"